De literatura i reflexió social

Un món feliç

ALDOUS HUXLEY

Aldous Huxley

Un món feliç, publicada amb el títol original Brave new world va ser publicada el 1932 i ha estat considerada com una de les novel·les de ciència ficció més importants del segle XX. En aquest sentit, la novel·la està ambientada en un món utòpic on la llibertat i els lligams emocionals han perdut el seu significat a favor del consumisme, la superficialitat i el detriment dels valors humanístics.

La història succeeix durant l'any 141 d.F (després de Henry Ford) a l'Estat Mundial. Després de la guerra dels nou anys l'economia mundial es col·lapsa i es produeix un canvi polític que es basa en la imposició de les noves tecnologies i l'eliminació de qualsevol tipus d'element cultural. En aquest món, dos mil milions de persones estan dividides, depenent de la seva intel·ligència, en cinc castes socials diferents: alfes, betes, gammes, deltes i èpsilons. Cada una d'aquestes classes, les quals han estat manipulades genèticament per l'Estat estan dividides en més i menys i suposen gairebé la totalitat de la població mundial. Perquè no hi hagi revoltes socials i la “felicitat” mundial pugui perviure, l'Estat controla els seus habitants amb una droga anomenada soma i, en aquest context, Bernard Marx i Lenina Crowne, dos personatges inspirats amb la figura de Karl Marx i Lenin, es troben tot i les seves diferències i emprenen un viatge cap a una reserva salvatge, on troben Linda, una beta que havia quedat reclosa en el món incivilitzat i havia infantat una criatura (fet considerat antinatural puix que la natalitat a partir de les relacions personals s'havia substituït pel control de natalitat imposat per l'Estat). El seu fill, un salvatge anomenat John, és inserit al nou Estat Mundial i pot observar les atrocitats comeses per la nova política, les quals l'acaben induint al suïcidi. 

Els avanços tecnològics han permès que la societat sigui controlada pel condicionament genètic i psicològic, mitjançant la hipnopèdia. Així doncs, el pensament dels individus depèn de la seva casta, que alhora depèn de la seva intel·ligència.

Un món feliç és una crítica al present mitjançant la ficcionalització d'un futur distòpic. Per aquest motiu, doncs, no és estrany que Huxley es refereixi reiteradament als líders del marxisme i a les institucions britàniques per a crear un context coherent per la seva obra. Val a dir que l'autor va viure un moment històric convuls (1894 -1963): període en el qual s'hi van produir la Primera i la Segona Guerra Mundial i van néixer el comunisme rus i el feixisme europeu.

La lluita entre l'individu inadaptat i la societat consumista, la manca de referents culturals ferms, el determinisme duit a terme per un Estat Mundial i la pèrdua de la llibertat de les persones són els eixos centrals d'aquesta obra la qual ha estat i és un referent per la literatura actual.

De literatura experimental (II)

NINGÚ (transparències)

Continuant amb l'obra experimental del poeta artanenc Miquel Mestre podem parlar d'una altre poemari de gust exquisit i personal, publicat el 1978. En el mateix context social, l'autor ens presentà una publicació en forma de carpeta on el suport és el que configura el sentit dels poemes els quals, en ocasions, apareixen sense la necessitat de l'escriptura.

Ningú és un joc de versos i materials diversos però també un joc de cultures i estructures. En aquest sentit, el haiku és la forma poètica predominant del poemari i, amb aquesta composició, el poeta crea una història breu, centrada amb alguns dels elements més importants de la cultura japonesa: budisme, tantra, zen: una evasió de la realitat

Un haiku és, com diu l'Enciclopèdia catalana “una forma estròfica japonesa formada per tres versos, de cinc, set i cinc síl·labes respectivament” però, en el poemari comentat, es converteix en una imatge: un foli amb tres papers, que simbolitzen els tres versos del haiku, aferrats l'un damunt de l'altre, cada un més petit que l'anterior i, a la dreta de cada un d'ells, un nombre: 1, 2 i 3.

La representació gràfica d'aquesta composició poètica breu és l'explicació de la seva estructura lògica: el primer vers és el més imprecís, el segon engloba el significat del seu anterior i el tercer és la culminació de la composició, el reflex de les idees expressades construïdes dins el buit: el paper en blanc.

La carpeta presenta poesia, imatge i textura alternades en diferents pàgines. Un dels recursos que crida més l'atenció és la utilització d'un vidre i la seva transparència. El vidre és transparent, fred, delicat i perillós, com la vida mateixa, que pot tallar i es pot rompre com un fil: un fil migpartit simbolitza la mort del pare de l'autor i la fragilitat dels éssers humans.

A continuació, un sobre amb un tarja en blanc, dirigida a ningú, que som nosaltres i el buit del qual no podem escapar i, en aquest buit, la ràbia i l'opacitat: una fusta amb una ratlla i el darrer vers del darrer haiku “tornam cap a casa”, tocam de peus a terra, retornam a la vida real i reaccionam violentament en contra d'aquesta realitat que ens oprimeix: traçam una ratlla amb força, ràbia i resignació.

És un viatge curt, amb imatges bellíssimes i reflexions vitals i alhora, una manera de concebre el món, l'art i la realitat. En aquest sentit, Damià Pons, que prologà el poemari, explica que és un llibre que amaga el món tangible, defuig de l'opinió política, no parla de les dificultats sinó de temes senzills i amb caràcter evasiu. Tanmateix, parlant amb el poeta em vaig adonar que és més que un poemari, són les sensacions d'un moment vital, social i cultural plasmades a partir d'allò que les pot definir. 

Clica aquí per veure totes les composicions

De literatura experimental (I)

ARBRE DE MAR

Miquel Mestre

Miquel Mestre Genovard, nascut a Artà el 1951 és llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat Central de Barcelona però la seva autèntica vocació és la poesia. Dramaturg, narrador i poeta però també director teatral, forma part d'una generació d'escriptors nascuda durant els anys setanta. Miquel Mestre, com els seus coetanis, agafen com a base la poesia de Gabriel Ferreter – que defuig del realisme històric i també de la societat – i la de Joan Brossa – el canvi d'estètica i la poesia experimental –.

Miquel Mestre Genovard

Els literats d'aquesta generació van fer una poesia de caire militant, defugint les bases poètiques establertes durant la dictadura franquista. Tot i ser un grup heterogeni, tanmateix compartien una sèrie de premisses comunes que van agrupar amb el grup Taller Llunàtic. Així doncs, reivindicaven la llengua catalana per a crear una poesia renovada en tots els aspectes, amb la utilització d'imatges recuperades de la tendència simbolista i amb la ruptura de totes les convencions. La poesia, per a ells, era un mitjà per a arribar a la llibertat individual.

El llibre Arbre de mar va ser publicat el 1979 per la col·lecció Tafal. Els temes bàsics que apareixen al llarg de les pàgines del poemari són la mediterraneitat, la sensualitat, l'erotisme, la mitologia i la cultura popular mallorquina. Les contradiccions fan patent l'esperit dels conceptes i, pel que fa al títol, un arbre no pot viure pas dins l'aigua salada, no hi pot créixer i no pot ser-hi tangible.

Superposició d'imatges i mar de fons:
pintura i poesia

Tanmateix, l'element més característic de l'obra és la tècnica amb la qual juga l'autor per a donar-li vida: l'obra és la representació d'un viatge per aigües i per illes. Les illes, la superfície sòlida, estan representades per una sèrie de poemes en prosa mentre que els mars i les aigües agafen com a referent els poemes en vers que, alhora, estan escrits damunt paper de ceba. Dins aquestes aigües podem observar-hi les paraules, que s'hi dilueixen i van desapareixent a mesura que anam passant les pàgines. Els poemes que representen mars són un joc de paraules, de conceptes, de formes i de col·locacions. Podem parlar, en un sentit figurat, de la tècnica del palimpsest. Això és un text escrit damunt un altre text després d'esborrar el primer. En aquest cas, doncs, els poemes que estan escrits damunt paper de ceba – damunt aigua – es van desintegrant a poc a poc fins a perdre la seva significació inicial o fins a arribar a l'essència d'allò que es vol transmetre en la totalitat de la composició.

Com que es tracta d'una obra de poesia experimental no és estrany que hi hagi jocs de paraules, utilització de majúscules, de guions, separació de paraules, etc. que acaben culminant, amb l'ajuda del suport, en poemes dins poemes i en conceptes dins idees. Un exemple que em va cridar molt l'atenció és com amb l'ajuda d'aquestes elements, Miquel Mestre transforma una de les composicions més agòniques, paoroses i angoixants del poemari en una autèntica crida a l'erotisme: “em despert a frec d'or-gas-me i em mor” (1979:63). 

De literatura de consum

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

LA PELL FREDA

L'any 2002 Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), antropòleg i escriptor català va publicar la seva primera novel·la: La pell freda. L'èxit d'aquesta obra va ser immediat i ha estat publicada en trenta-set llengües a més de tenir prevista una adaptació cinematogràfica.

Tanmateix, La pell freda és una obra que ens pot desconcertar. Una veu en primera persona, la qual resulta ser la d'un antic lluitador de la Independència d'Irlanda, ens explica com, cansat de la vida que li ofereix el món occidental, decideix acceptar una feina d'oficial atmosfèric a una illa perduda enmig de l'Atlàntic, lluny de qualsevol ruta marítima. Quan arriba a l'illa s'estranya de no ser rebut per Batís Caffó, l'únic habitant d'aquell lloc inhòspit. Tot i així, decideix instal·lar-se a la seva cabana i, durant la nit, rep la visita inesperada d'unes criatures que són descrites com a formigues en forma humana. El neguit del primer vespre i la falta de munició per a seguir-se defensant d'aquestes criatures el porten a cercar ajuda en la figura de l'encarregat del far. Caffó, tanmateix, l'hi nega qualsevol tipus de relació i comença una lluita per la supervivència que es mescla amb els éssers fantàstics, la intriga i la fascinació.

La figura d'Aneris, que curiosament significa sirena a l'inrevés, fa que aparegui la part més biològica dels dos habitants de l'illa. Aneris forma part de la raça dels Citauca, aquells als quals exterminen, però, tanmateix, aquest fet no impedeix que els dos homes mantenguin relacions sexuals amb ella i embogesquin per culpa del temor a ser traïts per l'altre.

Alfred Caroll, en una crítica a la novel·la explica que La pell freda no és ni una obra de reflexió filosòfica ni una al·legoria a la societat. Així doncs, què pretén Sánchez Piñol? En aquest sentit, penso que un dels aspectes més interessants de la novel·la és com tracta la desesperació dels dos homes en una situació límit. Els seus instints més bàsics els porten a matar per a sobreviure, a tenir sexe amb un monstre, a intentar confiar sense aconseguir-ho i, en el cas de Batís Caffó, a provocar-se la pròpia mort.

El sentit final de l'obra, doncs, posa de manifest la idea cíclica de la història. Quan Caffó es suïcida, l'altre personatge li usurpa la identitat, al mateix temps que arriba el nou oficial atmosfèric. Lloc de feina que sembla ser inexistent.

La pell freda és una novel·la que provoca sensacions: temor, fascinació, llàstima... al mateix temps que et permet endinsar-se en un món que aparentment és el nostre però amb moltes restriccions. Ni al·legoria social ni reflexió filosòfica, la història que narra Sánchez Piñol se t'enganxa i no et permet deixar-la a mitges. 

D'adaptacions cinematogràfiques

V de Vendetta:

 de la ideologia a la popularització

Entre els anys 1982 i 1983, Allan Moore va publicar la novel·la gràfica V for Vendetta la qual va ser adaptada al cinema l'any 2006. El mateix Allan Moore es va desentendre de la producció cinematogràfica perquè no estava d'acord amb l'adaptació i, a partir de la seva reacció, la crítica i els espectadors van adoptar dues postures oposades que anaven des dels insults als elogis i que van ser la causa d'una polèmica que va durar mesos. Així doncs, crec que és interessant comentar alguns dels factors que van fer que sorgissin les dues postures adoptades davant la pel·lícula, posant èmfasi a la intencionalitat de les dues versions.

V de vendetta agafa com a punt de partida la conspiració de la pólvora, una revolta ideada per una sèrie de catòlics anglesos que, com a reacció al rei Jaume I d'Anglaterra, planejaren fer volar el Parlament anglès el 5 de novembre de 1605. Durant aquesta conspiració, Guy Fawkes, un militar anglès, va convertir-se en símbol i, de fet, la màscara del personatge principal – tant de la novel·la gràfica com de la pel·lícula – està inspirada en la figura d'aquest personatge històric.

La gran diferència entre la novel·la gràfica i el film rau en el temps narratiu. Així, mentre que l'original emmarca la història entre els anys 1977-1978, l'adaptació s'inspira en un futur fictici. El temps narratiu, doncs, és important per entendre la gran diferència entre les dues versions ja que és el que ens permet veure com la pel·lícula ha popularitzat els elements de la novel·la gràfica. Allan Moore va crear l'original com a reacció al tatxerisme, molt present a l'Anglaterra de la dècada dels vuitanta. A més, el còmic fa una crítica a la societat en tant que el dictador que governa ha estat triat pel poble i mantingut per la manca de personalitat de les classes popular. Tanmateix, el film adapta el context polític, fent-lo actual i, a més, deixa de banda la crítica social i deshumanitza el règim, convertint a l'Estat amb l'únic responsable de la situació política. És un fet, doncs, que mentre que la novel·la gràfica té una intencionalitat real, la pel·lícula transforma els elements més polèmics per a arribar a un públic més ampli, més global. No és estrany, tanmateix, tenint en compte el públic que accedeix a cada gènere – és clar que el cinema té una major incidència popular que no pas la novel·la gràfica o el còmic –. Un dels fets interessants de l'adaptació és la introducció del tema de la guerra biològica, una temàtica que interessa molt avui dia.

L'adaptació, tanmateix, no acaba aquí. Els personatges també pateixen transformacions. V, el protagonista, és presentat al còmic com un lluitador sense escrúpols mentre que a la pel·lícula lluita per un propòsit, per aconseguir la llibertat. La protagonista femenina, Evey, és, a la pel·lícula, una jove normal, forta i amb ideologia mentre que a la novel·la gràfica és una dona sense propòsits, obligada a prostituir-se i desesperada. La pel·lícula, doncs, suavitza les característiques dels personatges principals per a crear empatia entre ells i el públic i fa el contrari amb l'antagonista que, a la pel·lícula és un personatge sense cap qualitat humana mentre que al còmic és un home inepte que creu amb el regim feixista però que no sap estar en societat.

D'aquesta manera, doncs, sembla que l'evasió cap al futur, la bonhomia dels protagonistes i l'atrocitat dels qui agafen el rol d'antagonistes està de moda i crea referents a la cultura de masses. Tanmateix, hem de tenir en compte que el producte que es veu al cinema parteix d'unes bases descontextualitzades i desproveïdes d'ideologia que s'han adaptat per a fer-lo accessible al gran públic, una adaptació, això sí, ben aconseguida i que ha aconseguit crear interès pel gènere de la novel·la gràfica, malauradament molt malmesa. 

De literatura i història

LES VEUS DEL PAMANO

JAUME CABRÉ

Jaume Cabré (Barcelona 1947) és escriptor i guionista català. Es va llicenciar en Filologia Catalana i actualment és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 2004 va publicar Les veus del Pamano, una novel·la de temàtica històrica que ha estat molt ben acollida per la crítica i, a més, ha estat traduïda a dotze llengües diferents.

La història està narrada a partir de tres diègesis: els primers anys del franquisme, la transició cap a la democràcia i l'actualitat. Aquesta característica és una de les més importants de la novel·la en tant que permet que la història sigui narrada a partir de tres moments històrics diferenciats i, per tant, a partir de tres perspectives diferents. Tanmateix, les històries entrecreuades acaben convergint entre elles i permeten que tot allò que s'ha explicat al llarg de la narració agafi sentit.

Ens hem de traslladar, doncs, al context dels anys quaranta a Torena, un poble de ficció situat al Pallars Sobirà. Oriol Fontelles s'instal·la a aquest poble juntament amb la seva dona per exercir de mestre d'escola al mateix temps que esclata la Guerra Civil. Així doncs, Fontelles es veu immers en un calvari per culpa de la impossibilitat de lluitar pels seus ideals i decideix contribuir, de la millor manera que sap, en la empresa dels maquis. Tanmateix, Oriol Fontelles coneix la senyora Elisenda Vilabrú, de qui s'enamora bojament i acaba convertint-se en un dels màxims representants franquistes de Torena, guiat per la figura de Targa, l'alcalde del poble. Com a contrapartida, al mateix temps lluita conta el seu propi bàndol.

El segon fil argumental es pot situar, com ja hem dit, durant la transició democràtica i consisteix en l'intent de santificar, per part d'Elisenda Vilabrú, la figura d'Oriol Fontelles a més de la reescriptura de la biografia del protagonista.

Finalment, el tercer fil argumental és el que, en certa manera, cohesiona totes les històries que s'expliquen al llarg del llibre. Tina Bros, fotògrafa del segle XXI, per casualitat troba una carta d'Oriol Fontelles a la seva filla amagada a l'escola de Torena i decideix seguir el fil de la història del mestre al mateix temps que la seva vida deixa de tenir sentit. El seu fill decideix fer-se capellà i el seu home l'abandona per una altra dona. Així doncs, Tina dedica tots els seus esforços a recuperar la memòria històrica d'Oriol Fontelles, vist com un dels falangistes més importats de la història del seu poble i no reconegut com el que realment havia estat, una important ajuda pel maquis.

Podem dir, doncs, que Les veus del Pamano és una novel·la històrica que juga amb l'oblid i la venjança per a construir un món on res és el que sembla però també, on tot acaba agafant sentit. Guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana l'any 2005 i amb el Premi Novel·la Setè Cel l'any 2007, és una obra que fa reflexionar sobre el present girant la mirada al passat. Escrita amb un estil exquisit i amb una prosa depurada, té el potencial suficient i els ingredients necessaris per a convertir-se en un clàssic de la literatura catalana contemporània.  

L'extinció: joc poètic i reflexió social

SEBASTIÀ ALZAMORA

L'EXTINCIÓ

 Una Mallorca dessolada, un castell amb personalitat pròpia, tres personatges històrics i el pas del temps són els ingredients de L'extinció, la primera novel·la de l'escriptor mallorquí Sebastià Alzamora.

La ficció i la realitat es mesclen per crear una narració plena de referències al món clàssic que fan pensar amb el pas del temps i amb la pèrdua de la pròpia identitat. La novel·la gira entorn de la figura de Chesnutt, el darrer habitant de Mallorca, i les figures reals del científic Oppenheimer, el músic Gabriel Fauré i l'anarquista Sébastien Fauré.

Mitjançant una llengua culta i farcida de sinestèsies, l'autor de la novel·la crea un món distorsionat on res és el que sembla i tot és el que és. Recorda, en certa manera, al “Jardí de les delícies” del Bosco per la seva complexitat i la seva personalitat única.

El jardí de les delícies

Una característica que crida l'atenció de la novel·la en qüestió és la base experimental del llenguatge; a les descripcions del segon capítol no hi apareix cap signe de puntuació i, aquest fet, unit a la complexitat del llenguatge, creen la sensació de rapidesa temporal que ens fa passar pàgines per a descobrir-mos un desenllaç no gaire esperançador.

La bellesa del llenguatge es contraposa amb l'horror, la por i la violència. Els personatges perden qualsevol petita espurna de dignitat per a convertir-se en els titelles del temor i la destrucció més primaris. Aquesta característica, a més de fer-mos reflexionar sobre el món que ens envolta ens endinsa en un món d'intensitats estridents replet d'elements poètics molt vius i fascinants.