NINGÚ (transparències)
Continuant
amb l'obra experimental del poeta artanenc Miquel Mestre podem parlar
d'una altre poemari de gust exquisit i personal, publicat el 1978. En
el mateix context social, l'autor ens presentà una publicació en
forma de carpeta on el suport és el que configura el sentit dels
poemes els quals, en ocasions, apareixen sense la necessitat de
l'escriptura.
Ningú
és un joc de versos i materials
diversos però també un joc de cultures i estructures. En aquest
sentit, el haiku és la forma poètica predominant del poemari i, amb
aquesta composició, el poeta crea una història breu, centrada amb
alguns dels elements més importants de la cultura japonesa: budisme,
tantra, zen: una evasió de la realitat
Un
haiku és, com diu l'Enciclopèdia catalana “una forma estròfica
japonesa formada per tres versos, de cinc, set i cinc síl·labes
respectivament” però, en el poemari comentat, es converteix en una
imatge: un foli amb tres papers, que simbolitzen els tres versos del
haiku, aferrats l'un damunt de l'altre, cada un més petit que
l'anterior i, a la dreta de cada un d'ells, un nombre: 1, 2 i 3.
La
representació gràfica d'aquesta composició poètica breu és
l'explicació de la seva estructura lògica: el primer vers és el
més imprecís, el segon engloba el significat del seu anterior i el
tercer és la culminació de la composició, el reflex de les idees
expressades construïdes dins el buit: el paper en blanc.
La
carpeta presenta poesia, imatge i textura alternades en diferents
pàgines. Un dels recursos que crida més l'atenció és la
utilització d'un vidre i la seva transparència. El vidre és
transparent, fred, delicat i perillós, com la vida mateixa, que pot
tallar i es pot rompre com un fil: un fil migpartit simbolitza la
mort del pare de l'autor i la fragilitat dels éssers humans.
A
continuació, un sobre amb un tarja en blanc, dirigida a ningú, que
som nosaltres i el buit del qual no podem escapar i, en aquest buit,
la ràbia i l'opacitat: una fusta amb una ratlla i el darrer vers del
darrer haiku “tornam cap a casa”, tocam de peus a terra, retornam
a la vida real i reaccionam violentament en contra d'aquesta realitat
que ens oprimeix: traçam una ratlla amb força, ràbia i resignació.
És
un viatge curt, amb imatges bellíssimes i reflexions vitals i
alhora, una manera de concebre el món, l'art i la realitat. En
aquest sentit, Damià Pons, que prologà el poemari, explica que és
un llibre que amaga el món tangible, defuig de l'opinió política,
no parla de les dificultats sinó de temes senzills i amb caràcter
evasiu. Tanmateix, parlant amb el poeta em vaig adonar que és més
que un poemari, són les sensacions d'un moment vital, social i
cultural plasmades a partir d'allò que les pot definir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada