ARBRE DE MAR
Miquel Mestre
Miquel Mestre Genovard, nascut a Artà el 1951 és llicenciat en
medicina i cirurgia per la Universitat Central de Barcelona però la
seva autèntica vocació és la poesia. Dramaturg, narrador i poeta
però també director teatral, forma part d'una generació
d'escriptors nascuda durant els anys setanta. Miquel Mestre, com els
seus coetanis, agafen com a base la poesia de Gabriel Ferreter –
que defuig del realisme històric i també de la societat – i la de
Joan Brossa – el canvi d'estètica i la poesia experimental –.
 |
| Miquel Mestre Genovard |
Els literats d'aquesta generació van fer una poesia de caire
militant, defugint les bases poètiques establertes durant la
dictadura franquista. Tot i ser un grup heterogeni, tanmateix
compartien una sèrie de premisses comunes que van agrupar amb el
grup Taller Llunàtic. Així doncs, reivindicaven la llengua catalana
per a crear una poesia renovada en tots els aspectes, amb la
utilització d'imatges recuperades de la tendència simbolista i amb
la ruptura de totes les convencions. La poesia, per a ells, era un
mitjà per a arribar a la llibertat individual.
El llibre Arbre de mar va
ser publicat el 1979 per la col·lecció Tafal. Els temes bàsics que
apareixen al llarg de les pàgines del poemari són la
mediterraneitat, la sensualitat, l'erotisme, la mitologia i la
cultura popular mallorquina. Les contradiccions fan patent l'esperit
dels conceptes i, pel que fa al títol, un arbre no pot viure pas
dins l'aigua salada, no hi pot créixer i no pot ser-hi tangible.
 |
| Superposició d'imatges i mar de fons: pintura i poesia |
Tanmateix, l'element més característic de l'obra és la tècnica
amb la qual juga l'autor per a donar-li vida: l'obra és la
representació d'un viatge per aigües i per illes. Les illes, la
superfície sòlida, estan representades per una sèrie de poemes en
prosa mentre que els mars i les aigües agafen com a referent els
poemes en vers que, alhora, estan escrits damunt paper de ceba. Dins
aquestes aigües podem observar-hi les paraules, que s'hi dilueixen i
van desapareixent a mesura que anam passant les pàgines. Els poemes
que representen mars són un joc de paraules, de conceptes, de formes
i de col·locacions. Podem parlar, en un sentit figurat, de la
tècnica del palimpsest. Això és un text escrit damunt un altre
text després d'esborrar el primer. En aquest cas, doncs, els poemes
que estan escrits damunt paper de ceba – damunt aigua – es van
desintegrant a poc a poc fins a perdre la seva significació inicial
o fins a arribar a l'essència d'allò que es vol transmetre en la
totalitat de la composició.
Com que es tracta d'una obra de
poesia experimental no és estrany que hi hagi jocs de paraules,
utilització de majúscules, de guions, separació de paraules, etc.
que acaben culminant, amb l'ajuda del suport, en poemes dins poemes
i en conceptes dins idees. Un exemple que em va cridar molt l'atenció
és com amb l'ajuda d'aquestes elements, Miquel Mestre transforma una
de les composicions més agòniques, paoroses i angoixants del
poemari en una autèntica crida a l'erotisme: “em
despert a frec d'or-gas-me i em mor” (1979:63).
